Search This Blog

Sunday, May 31, 2015

What to expect: First impressions of Korea.

What to expect: First impressions of Korea.
by Korean Junkies

13 topics covered:

be prepared to get lost - to be rich! – food -          Everything is overly cute - OVER crowded-                 neon lights Shopping - coffee shops obsession - alcohol - strong smells .- technology – traffic - super humid
TASK: Listen to the talk and record a 2-minute talk using the parts you may find interesting 
from the transcript offered below:
ONE -1 
00:21  - So first of all, when you come to Korea be prepared to get lost. Even though it is not difficult to get around the airport after you come out, if you don’t speak Korean
0:32 - all signs are going to be written in some mysterious strange characters that you have no idea what they mean.
0:41  -  In past trips, when I travelled in Europe I was at least able to recognize letters
0:45  - and even figure out some words even if I don’t the language. While in this country you feel just lost when you first arrive.
0:53  - While people are friendly not many can speak English, so might have  a hard time asking for directions. 
ONE -2 
00:59  - You are going to be rich! 10 thousand, 50 thousand. A thousand won is equivalent to
01:05  - 1 dollar, which means you can be a millionaire in Korea fairly easy. 
ONE -3 
1:10 - Then something we can’t live without, food. Korean food is spicy! I mean really spicy, hot.
1:17  - I remember some people I first met were not able to handle their at all. For me, on the one hand, this
1:26  -is heaven as I love spicy food. And basically have none of it back home.
1:34  - On the other hand though, everything is super sweet! You want to buy some white bread?
1:40  -  Be prepared to taste cotton candy sweetness. Want to eat crisps with while having a beer,
1:46  - yet again cotton candy sweetness. You’ll have to either go to a western market or change
2:01    - your eating habits. Oh, and I don’t expect Koreans really use salt either. 
  ONE -4 
2:03   -  Everything is overly cute. Korea is the land of cuteness. Clothes, accessories, shops,
2:10  --restaurants basically everything in must be cute.
2:14  - Crazy K-pop and Korean drama fever. Honestly, I didn’t even hear about such things as
2:21  -K-pop or K-drama before I came to Korea, but believe me you want it or not if you come
2:28  - here you will come across it! There’s K-pop playing everywhere and people will ask you
2:32  -what’s your favorite artist or band, and you will have no idea what they are talking
2:34  - about and you will get really lost and then at the end you will end up at the same circle  as everyone. 
ONE -5 
2:41  - One of the main features of Korea, which you will notice right away after you leave the
2:46  -airport it is crowded. You may and be really mislead because the airport is really quite
2:49  - and pretty empty, however, just wait until you get to the city. It’s so packed it’s
2:57  - basically impossible find yourself being alone for than couple of minutes. At some extent
3:02  - I love this big city atmosphere but at the same time I hate this. 
ONE -6 
3:09  -When the night comes there are going to be a lot of lights! You will see neon lights
3:15  - all over the place. Especially if you go to a more alive areas you will realize that pretty
3:21  - much all of the lower floors have neon signs on them just popping straight towards you
3:27   - and trying to blind you. 
ONE -7             Shopping. The insane obsession Korea has with
3:39  -shopping. You won’t need to go to shopping districts or actually even exist subway station,
3:44  -as you’ll have shopping right there underground subway station. 
ONE -8    
3:51  - Also, coffee shops obsession. For a long time there was no coffee in Korea, so when it came
3:58  - to this country people went a bit nuts. Consequently, even though it is still pretty difficult to
4:04  - buy coffee in a supermarket there more than necessary coffee shops in Korea. Seoul is
4:08 - actually a city with the highest number of Starbucks coffee shops.
ONE - 9 
4:12  - A thing that I did not really expect was that Koreans consume a lot of alcohol. You are
4:18  - going to see drunken Koreans all over the place. And differently from back home, nobody
4:25  - cares about you being drunk here. 
ONE  -  10 
4:29   - One of my main memories from when I came to Korea was the strange mixture of strong smells.
4:34  -There is a restaurant next to a restaurant next to a restaurant, which makes all of the
4:41  -different mix together. And you’re not really used to Korean food, the smell can a bit funny. 
ONE  - 11 
4:48  - The technology. Honestly, I expected Korea to me more technologically advanced, however,
4:57 - there are going to be many things that you will come across will be just astonished.
5:01 - Also, it’s a country of smartphones, so on the subway you will see at least 90% of
5:08 -the people being on their phone. 
ONE -12 
5:10 - The traffic is going to be hectic. Sorry, but Koreans do not know how to drive. Be very
5:16  - careful not get hit when you just come. There are food delivery motorcycles riding on pedestrian
5:22 - paths all the time. 
ONE  -13 
5:24 - Last but not the least, keep in mind that Korea is super humid. Depending where you are coming
5:29  - from it may be really a shocker for you. From me if it’s 25 degrees Celsius back home
5:32  - it is little hot but still great weather where you don’t sweat much. However, if it’s
5:38  - 25 degrees in Korea you are going to sweat a lot. Humidity really makes the weather much
5:46  - more radical. So, the summers are going to be much hotter and the winters are going to   5:51  -be much colder.
5:52 - There are so many more things I could talk about, ridiculously expensive fruits, old
5:56  - Korean people, politeness and so, however, I want to keep this video short so I will
6:01 -
finish now, as I think gotten a pretty good idea of what you can expect.              

Sunday, May 17, 2015

“A team of Friends: A list”

“A team of Friends: A list” 

I know a friend, very strong and good. Gerard is 
                                the best friend in the world.

I know another friend, subtle and sensitive. Andres is 
                                certainly the best friend on earth.

I know another friend: very quiet and charming, there is 
                              no friend as good as Sergio.

I know another friend, who is enigmatical and secretive, 
                              Leo is the best of all.

I know yet another: who is sensible and enthusiastic, 
                              Alba is much better than the rest.

I know another, who is young and very quick, Pedro is 
                               the most beloved of all friends.

I know a lot more and they are all like that in Barça's team.
                                                based on a Chesterton poem, 

  (to read about a memorable match headlines  click here)

   Resultado de imagen de barça toons 2015 rakitic


2a Sessió: Situacions d’autogovern nacional a Europa. 
Anàlisi de tres models d’autogovern de comunitats europees davant el procés d’Unió

Article per la ponència.

1. Dos nous estats a Europa  
2. Txèquia  
3. Eslovènia  
4. L’entrada a la UE  
5. Aspectes interessants per a Catalunya

1. Dos nous estats a Europa
Europa creix! La “nova Europa” ja supera la UE. Ara comença a mirar tot el continent de manera global. Noves nacions mitjanes s’hi han incorporat com a entitats estatals.
Des de la nostra òptica a prop de l’Ebre no podem negar que tant Txèquia com Eslòvenia han format històricament part de l’Europa coneguda per nosaltres: l'Europa de l’Oest (Paris-Londres-Berlín-Roma). És el món cristià, hereu occidental de la tradició de Carlemany, del qual Catalunya també formava part des de la Marca Hispànica.
Aquestes dues entitats tenen un punt afegit que comparteixen: són eslaves, com el 40 % de la població a Europa, i així ens poden servir de pont per a comprendre la part centreeuropea del nostre passat comú. Superat el desgel dels 42 anys de comunisme, han trobat camí a una Europa (Brussel·les) que els allarga la mà, però potser no els la dóna. Com són aquestes noves nacions després de 40 anys de comunisme? Jo hi he viatjat i m’hi he trobat com a casa. Totes dues tenen noves fronteres –mostra que Europa és una entitat dinàmica i que potser el marc estatal s’ha d’integrar en un rerefons més ampli.
A més dels canvis legals de tots dos nous estats, trobem la diversitat lingüística i cultural, una societat cohesionada que actua amb rapidesa sobre situacions de canvi, i un mercat laboral dinàmic. Tres variables a considerar en aquests estats. 
2. Txèquia 
Que sabem dels txecs? Té raó aquell acudit que diu que són alemanys que parlen txec? Podem iniciar el nostre camí cronològicament. Txecoslovàquia comença el 1918 amb el redisseny de la política de W. Wilson per a l’Europa de la postguerra: “l’Europa de les nacions”. L’estat txecoslovac va morir el 31-12-1992.
Praga va ser capital política innovadora per una entitat estatal eslava que no havia tingut cap connexió històrica anterior. Simplificant, en formaven parts dos territoris: món històric txec (Bohèmia a l’oest i Moràvia al sudest), i els eslovacs, que defineixen les fronteres a partir de la desfeta hongaresa. Inclou una minoria alemanya dins els primers i una d’hongaresa en els segons. Els acords de Munic van donar pas a una dura fase (el nazisme de 1938-45) i, a partir del 1948, el comunisme. En la primera fase es va generar la coneguda “qüestió dels sudets”, quan el territori txec va perdre la part de població alemanya que havia viscut segles en aquelles terres  (2.5 milions de persones desplaçades quan només hi havia 3.2 milions de txecs!). La segona època va intentar crear una entitat bipolar autònoma que Moscú no va deixar créixer –primavera de Praga de 1968.
Pel que fa al passat, cal destacar la primera universitat en el món eslau (1348, Universitat Carolina de Praga) i la figura universal de Comenius al segle XVII. La revolució de 1848 desperta moviments nacionals a tota Europa i genera l’impuls de donar als txecs un lloc a Europa de nou, amb la represa de la llengua i del món cultural.  La nova universitat del XIX deixa de ser en llatí (utilitza l’alemany) i dóna pas el 1888 a la universitat en llengua txeca. Trenta anys més tard tenim una nou estat al mapa.
La transició a un model capitalista ha estat molt pausada en aquests darrers anys, fins i tot els dramàtics 1990-92. 1989 va portar a Praga la “revolució de vellut” i un divorci anomenat de “paper de vidre”: dos pobles que no han sabut trobar un destí conjunt i que han preferit trobar-se com a iguals a Brussel·les. Els partits pro-occidentals han dominat la política liberal fins al 1996, amb el consegüent descrèdit de la privatització (fer dels ciutadans petits accionistes, 1995). La socialdemocràcia i els democristians no han assolit el paper de partits dominants, però la major part de la dècada l'estabilitat ha esta la nota dominant, tutel·lada en les dues legislatures per un president de l’alçada moral de Havel, que personificava la discontinuïtat amb el règim comunista.
3. Eslovènia
Què sabem dels eslovens? Quanta gent no distingeix eslovacs, eslovens, eslaus? Quan vam assabentar-nos de la guerra d’Eslòvenia contra Sèrbia, el juny del 1991, ens costava situar-la al mapa. Estrictament no eren els Balcans. Geogràficament, està situada als Alps Julians. Els Alps són també els de Suïssa, oi? Amb més morts periodistes que militars, aquells 5 dies van mostrar que les fronteres són renovables quan hi ha una població que lluita amb el diàleg. De fet, ja al desembre de 1990, un referèndum demanant la independència de Belgrad havia obtingut el 98% dels vots a favor. Aquell procés polític va quedar aturat amb la guerra, però efectivament ja havia començat abans.
Un polític representatiu: Kucan (1985-2002). Que el líder de la transició sigui el cap polític comunista (dues vegades) i aquest sigui elegit pel seu país dues vegades en democràcia indica que el senyor Kucan representa el seu poble. De partit únic a societat col·lectivitzada fins a estat d’economia liberal, en una transició admirable. Aquesta gent viu en un lloc petit i sempre ha tingut contacte amb el món de fora, especialment cap a l’oest.
El passat de l’òrbita germànica a la sud-eslava (s. X-XX). Hem oblidat -potser ningú no ens ho ha dit- que Eslovènia va ser el primer grup eslau que es va fer cristià (S. VIII). Dels cavallers de l’imperi va fer camí cap a Viena. Els Habsburg dominen un territori amb minoria de parla alemanya. Després de Napoleó va quallant una sinèrgia política: la intelligentsia eslovena comença a buscar força política a l’est quan els croates fan de pont amb els catòlics eslovens a l’oest i amb els companys de llengua, els serbis. Si el segle XX polític s’inicia al final de la Primera Guerra, ens trobem amb l’entitat estatal amb la qual Eslovènia apareix al mapa. El “Regne dels Serbis, Croates i Eslovens” canvia el nom al 1929 amb el redisseny més serbi de “Iugoslàvia”. Aleshores el paper dels eslovens és de simples acompanyants.
Trst (Trieste), la capital cultural eslovena, es perd dins del regne d’Itàlia (1917) i una ciutat mitjana com Ljubljana es convertirà en ciutat moderna. Ho podem veure si observem les fronteres entre 1904-54. Simplificant, Eslovènia ha hagut de patir un canvi de fronteres dues vegades: el plebiscit de 1919-23, per decidir si les zones del sud d’Àustria s’incorporen al nou regne eslau; i les fronteres occidentals a causa de l’expansionisme de Mussolini cap a l’est el 1922. La Segona Guerra Mundial acaba amb la recuperació per les tropes partisanes de Tito de la zona de Trst. Però la ciutat de Trieste queda sota bandera d’Itàlia el 1954.
La política del croata Tito divideix l’estat en 6 repúbliques i el trencament amb Stalin el 1948 dóna pas a la via iugoslava. Problemes d’autogestió porten a tres reformes constitucionals. L'economia eslovena funciona fins als anys 70 i, durant aquestes dècades, es crea una entitat molt cohesionada que permet que Eslovènia surti íntegra dels excessos ultranacionalistes de Belgrad en la dècada dels 80. Esdevé independent en juliol del 1991 i és reconeguda per Alemanya de seguida.
4. El reconeixement internacional. Nous membres de l’Otan i la UE?
L’accés de Praga i Ljubljana a l’ONU ja s’ha consolidat. Per Eslòvenia la fita mental de normalitat va ser classificar-se per a una ronda final europea de... futbol. Això és guanyar-se un lloc al mapa.
Brussel·les va rebre al 1992 la petició formal dels països centre-europeus (grup de Visehrad). L’escissió amb Eslovàquia no va canviar la sol·licitud de Praga. Eslòvenia s’hi va afegir ràpidament i pot complir els requisits abans que la resta de països de Visehrad (com Estònia i Malta). L’alternància democràtica en tots dos països permet entendre que la classe política ha assumit el cost d’entrar-hi. A Praga, el govern socialista de Zenan el 1997 va donar accés al poder a un govern d’esquerres, després d’una política liberal en l’aspecte econòmic.  El govern liberal a Ljubljana ha suposat el retorn d’un emigrat a Sudamerica amb polítiques econòmiques liberals.
Aconseguir l’acquis communautaire de Brussel·les sembla possible a un any i mig vista. Problemes de minories (italians a Eslòvenia i roma a Txèquia) marquen petits punts en l’agenda dels governs. Adequar la legislació i l’entrada a l’euro sembla desitjable, amb només dos anys de presència als òrgans comunitaris. A més, el record dels fets del 1945 continua marcant l’agenda política dels dos països. Afrontar el passat, com va fer Alemanya al 1948, no ha estat possible amb un govern comunista, i la primera dècada de sobirania ha marcat altres direccions al debat polític. Tenir per veïna Àustria, amb Haiden, només ha fet que el problema dels nazionalisme torne a la taula de debat. Les lliçons de Le Pen a les eleccions presidencials ens diuen que l’Europa que alguns volen és la “pròpia”.
Un petit avís. Integrar-se en un marc nou té molts elements de colonialisme (occidental vol dir positiu i civilitzat). El complex de superioritat està sempre latent. La UE accepta noves sol·licituds. Un espai econòmic lliure com la EFTA (Noruega o Suïssa) ja seria suficient per no perdre sobirania.

5. Aspectes interessants per a Catalunya
Tot procés de desmembració estatal ha seguit una gènesi. Primer, el cas interessant d’Eslovènia. La societat eslovena va patir les agressions sèrbies de Milosevic i va rebre suport de totes les altres federacions, aïllant Belgrad cada cop més. Una premsa independent, uns valors pro-occidentals van fer trontollar el país de Iugoslàvia. El 1989, un judici a un periodista eslové va provocar la major manifestació als carrers des del 1945. Haver-li de fer un judici “en llengua sèrbia” va aconseguir unir el teixit més dinàmic del país: 1000 associacions li van donar suport. Tenir per referència Alemanya o Bèlgica en el tema de la Federació estatal permetia donar joc polític a les reformes internes. Les mines de Kosovo influien en el despertar dels eslovens. No estaven aïllats, eren solidaris i s’expressaven en els espais civils. En el cas txec, un dels problemes és la difícil qüestió del suport polític dels ciutadans, que després d’una dècada llarga de partits democràtics veuen la gestió de la classe política allunyada de la vida real. Si és convoca un referèndum per entrar a la UE pot guanyar l’opció del NO.
A la nova UE, tots som minoria. Caldran negociacions a moltes bandes. A partir de Niça, França ja ho ha entès (només són 55 de 340 milions). La visió europeista del segle XX que dominava la mentalitat catalana (París com a centre cultural) ha de donar pas a una obertura cap una Europa policèntrica, tant en valors culturals com d’intercanvi. La discussió de temes complexos generarà noves dinàmiques amb equilibris variables: nous blocs transversals hauran d’emergir:  geogràfic (bloc nòrdic, etc.), de tamany (petits: Luxembourg et alii), de mentalitat (eslau, mediterrani), estat-regió-local (distribució de pressupostos).
Els espais informatius, les revistes dels quioscos s’han d’obrir al món. A la guerra de Croàcia, a Eslovènia es veia el telenotícies de Viena, Belgrad i Zagreb abans de donar la versió pròpia. Amb Cisjordània no tenim tanta sort. Com a exemples, les indústries de la llengua estatals/locals saben que Europa és un mercat cultural que s’ha de protegir (agents de distribució) davant de la pressió americana. La presència de films USA de segona qualitat continua a tota Europa. Saber més llengües, la difusió d’internet, el control de les indústries de la llengua per part del poder polític dins la nova Europa són ben rebuts per tots els ciutadans europeus.
La cohesió de totes dues nacions s’ha produït per diverses circumstàncies. Eslovènia no veia la independència possible al 1987 (un escàs 10%). Els txecoslovacs dubtosament haurien votat per l’escissió en un referèndum. Però la societat ha sabut mirar endavant i actuar coordinadament. Potser cal afegir que el sentit socialista de l’experiència post-bèl·lica els ha fet cohesionar-se internament.
La població és homogènia en tots dos estats. Parlen eslové uns 80.000 dins d’Itàlia. A Txèquia només tenim els roma –350.000- vinguts des d’Eslovàquia en els darrers 20 anys. Les tendències separatistes moraves no han tingut ressó a les urnes. A Ljubljana es va acceptar una gran població durant la guerra de Bòsnia (70.000 refugiats) que no va desequilibrar el país. Avui ja han marxat la majoria.
Dins dels respectius estats, a Txèquia o a Eslovènia la gent volia anar a viure.  A casa nostra, “viure a Catalunya” sempre ha estat valorat positivament per la població que ha vingut des dels 1960. Les noves onades immigratòries cal integrar-les en aquest sentit. Ara ja no es tracta que estar al costat dels Pirineus ens faça estar més al cor d’Europa. Cal donar pas a altres actituds positives i integradores: valors del diàleg, societat acollidora, integració, que contrasten amb els valors “provincians” o propis de societat tancada.
Integrar les terres de parla catalana en un conjunt normalitzat és el gran repte cultural actual. La davallada de l’ús social del català pot anar separada del futur polític (cas d’Irlanda). València no ha de seguir l’exemple de Trst. Per a quan un quinzenal “Catalan News” amb periodistes d’aquí?
Amb més llengües petites a Europa, el cas català destaca més. Curiosament, aquest any passat ha estat l’any europeu de les llengües, a la UE. Què poc en sabem, de les llengües a Europa! Recordem que cap llengua es deixa d’usar perquè no l’aprenen els altres sinó perquè no la fem servir nosaltres.
El respecte a la llengua minoritària (eslovaca o eslovena) era una garantia legal en tots dos països més grans. A Espanya cal explicar-ho. El txec era una llengua “territorial” i marcada per una sèrie d’àmbits, però la majoria de la població no l’ha fet servir mai a Eslovàquia. Igualment, els eslovens han viscut dins un estat on el serbi era la llengua estatal, però ells s’han mantingut fidels a la identitat nacional per la llengua. A l’altre costat tenen l’alemany al nord i l’italià a l’oest. Avui en dia totes tres llengües són veïnes i estrangeres.
Les nostres societats canvien però no volen perdre qualitat. El liberalisme cal aprofitar-lo on ajude les persones. La globalització ha arribat a l’Europa central abans que a la UE (Hongria té una economia molt diversificada actualment). L’estat del benestar social o la seguretat laboral que oferia un país comunista no el podrem trobar en el món anglosaxó. Adaptant-se al canvi d’economia van aprofitar els mercats excomunistes en transició i també en un àmbit més global: fer negocis vol dir tant a Londres com a Nova York. Praga ofereix consell sobre com fer negoci amb les repúbliques ex-soviètiques. Ljubljana presenta una bona carta de conèixer el mercat dels països balcànics. Catalunya ha estat punta de llança econòmica moltes dècades i ha d’absorbir els canvis per seguir sent-ho.

Suggeriments per configurar un tema: “L’altra Europa”

* Central Europe Review 

* Davies, Norman
Excel·lent llibre que presenta “tota”Europa (est+oest) al llarg de 2000 anys d’història. D’agrair els índexos, especialment el de mapes no-estatals (S. XX), que no tenim costum de veure en obres del gènere.

* Kaplan, Robert
1993, Balkan Ghosts, trad. Fantasmas balcánicos (1999), Barcelona: Edic. B
Reflexió històrica per explicar la desfeta que tots hem conegut. Presenta un anecdotari ric i una visió negativa dels nacionalismes al sudest d’Europa. Una fresca lectura que no és antiotomana per se.

* Partal, Vicent
1991, La revolta nacionalista a l’URSS, València: Tres i Quatre
Visió encertada (i profètica) on l’autor presenta un panorama contemporani que aporta fets i opinions sobre una part d’Europa que ha estat notícia durant una dècada. Una fresca lectura amb una opinió positiva dels nacionalismes.

* Pozun, Brian J.
Shedding the Balkan Skin. Slovenia’s quiet emergence in the new Europe, llibre electrònic a

Una aproximació a aquest petit país d’Europa tan desconegut ahir com avui.

Situacions d’autogovern nacional a Europa- mirant cap a orient: Eslovenia i Txequia

Segones jornades de l’Opinió Catalana

L’autogovern en la Nova Europa. Eines per a la segona Transició

II Jornades, Sant Feliu de Guíxols - 10, 11 i 12 de maig de 2002.

L'Opinió Catalana convoca unes jornades per reflexionar sobre el país La localitat de Sant Feliu de Guíxols és, des d'avui fins diumenge, el centre de la reflexió catalanista al país. Durant el cap de setmana s'hi fan les segones Jornades de l'Opinió Catalana, organitzades per Opinió Catalana i l' Associació Catalana de Professionals, amb la voluntat d'examinar 'L'autogovern en la nova Europa: eines per a la segona transició'. A l'encontre, que s'obre avui al vespre amb una conferència del president del govern basc, Juan José Ibarretxe, s'hi han convidat 250 representants de la societat civil catalana, amb una especial representació de joves, perquè hi intercanviïn punts de vista i la seva visió del catalanisme i del futur del país. 
Partint del pressupòsit que no n'hi ha prou, amb l'autogovern aconseguit fa vint-i-cinc anys, per a expressar la identitat catalana actual, el debat d'aquest cap de setmana farà balanç del model d'autogovern català actual, analitzarà processos equiparables d'Europa (Escòcia, Noruega, Txèquia i Eslovènia) i proposarà perspectives de futur per al nostre país des del punt de vista polític, legislatiu i filosòfic. Les jornades es tanquen diumenge amb una conferència de l'antropòleg i escriptor valencià Joan Francesc Mira.

2a Sessió: Situacions d’autogovern nacional a Europa.

Anàlisi de tres models d’autogovern de comunitats europees davant el procés d’Unió

      2.2. Els casos de Txèquia i Eslovènia 

(Presentació oral a les Jornades)    Per el text de la ponència, clique aquí

Miquel Àngel Castillo

Bona Tarda. Jo sóc aquí present aquesta taula i en part és degut a què vaig haver d’anar a treballar a Polònia perquè allí parlen polaco i jo m’hi trobava una mica identificat. D’aquesta manera vaig entrar en contacte amb Europa però des de l’altre banda. No heu vist mai un mapa geogràfic de Polònia? Dintre del context d’Europa i ells fan una creu, un aspa i diuen mira on és el centre, ben bé aquí. I clar, això no ho havíem dit mai, havíem dit si Europa comença als Pirineus, i jo estava a la banda de baix, però jo tinc una idea d’Europa que era una idea d’Europa falsa. Si avui hem dit que havíem de contar totes les coses a la taula, podríem començar parlant d’aquesta.
Europa és una entitat que ha començat ja fa temps i que hi volem participar. Avui en dia hi participem com estats, però hi ha moltes maneres de participar dintre de Europa. Jo vaig arribar una tarda freda, allà l’any 89, molt freda, i en aquell moment en el Consell d’Europa potser hi havia 22 estats, ara he perdut el compte, potser algun dels presents sabrà però 42, 41 estem ja.... Vull dir que han passat ben bé tretze anys i en tretze anys ha canviat el panorama dels estats a Europa. Un panorama immobilista. S’ha vist la guerra freda, estàvem en un món perfecte. El meu cas de parlar no és de Polònia perquè s’ha cregut més convenient de parlar d’entitats petites i jo conec Txèquia perquè he tingut aquells contactes. A Polònia em vaig trobar una mica desplaçat. A mi la part d’Europa en la qual Polònia participava, jo la trobava molt estranya. Jo vinc d’aquí del Mediterrani. El concepte europeu d’acord, però a Polònia era un concepte una mica més cap enllà. Però en canvi a Txèquia m’he trobat molt més a gust, a nivell personal vull dir.  
Jo tinc amics, he viatjat molt i d’aquesta manera he fet una trobada vivencial dins d’Europa, he anat a treballar a Europa. No el concepte que vosaltres teniu d’Europa que és la Unió Europea, també caldria eixamplar una mica les mires que tenim del concepte d’Europa. A Brussel·les, avui en dia ja es parla d’un gran mosaic d’estats.

Per parlar del cas de Txèquia, que serà el primer que presentaré, necessitem una mica trencar aquesta visió estàtica. A nivell històric, i perdoneu ara les referències una mica per situar, passa la guerra aquella de Napoleó i el continent europeu diu “ei, això no pot funcionar, hem de fer alguna cosa”. I s’ajunten les cinc potencies europees, a saber, França, Alemanya (bé, Prússia), Rússia i l’Imperi Otomà i decideixen que això ha de funcionar molt bé. És l’època aquella que diuen, a nivell Europeu, de Metternich, primer ministre de Viena, que ell té molt clar que amb cinc entitats estàtiques poden funcionar. Després queden petits estats allà al nord, on queda allà Noruega i aquelles coses. A nivell petit poden haver varies coses, però queden cinc súper estats que garanteixen l’estabilitat del continent. Aquesta idea d’estatisme dóna pas a la que nosaltres hem conegut com a l’Imperi Austrohungar, que és la part que ens toca a la part de Txèquia. Txèquia forma part d’aquest petit món. Acaba la guerra amb Napoleó i és un estat que no té cap representació perquè forma part de la monarquia de Viena. Els Hausburg tenen una idea clara de l`estatisme però en un segle, només en un segle, funciona l’economia, hi ha el canvi de l’any 1848, i comencen a haver aquests moviments eslaus (una part d’Europa és eslava, nosaltres hem sentit parlar de Rússia, però hi ha moltes d’altres entitats que són interessants) i així Txèquia comença a tenir una gent que no és regionalista sinó que diu “nosaltres volem un parlament, volem una situació política, volem decidir el parlament que tenim a Viena i volem tenir una dieta aquí a Viena”. 
Aconsegueixen una Universitat l’any 1888, perquè volien dir que “si som part del món necessitem una universitat amb llengua txeca que funcioni aquí”. Mentrestant la universitat funcionava en alemany, portava un segle funcionant en alemany, i els txecs volen assumir la idea de progrés, d’Europa, del que siga. I han estat uns alumnes avantatjats. Fem el tall a la primera Guerra Mundial i aquí és quan comencem a parlar de l’Europa de les Nacions. D’aquest projecte d’Europa de les Nacions neix una cosa nova que és Txecoslovàquia. És una activitat que té una personalitat darrere. Aquí parlem dels grans protagonistes polítics de la transició a Catalunya, ells tenen un personatge que es diu Masaryk, primer president de la República, que té una visió política, que té un projecte que no es pot deixar de banda, que podríem traduir al català per allò del tema interessant europeu. És la visió d’un polític que vol fer un país i pel pragmatisme polític, que un polític ha de viure la realitat diu, hem de construir una societat txeca i eslovaca. A la primera constitució de 1918, quan acaba la guerra es crea aquest coixí eslau, aquí al mig, i en diuen el poble txecoslovac i la llengua txecoslovaca. Per què això no era un problema polític en aquell moment i ells van manifestar una unitat. Això ha tingut 74 anys d’existència i tots coneixem avui que Txèquia és un estat separat d’Eslovàquia. Potser parlar d’Eslovàquia seria més interessant perquè és una entitat petita, cinc milions, però m’ha semblat més interessant parlar de Txèquia. 
Com a entitat estatal ha sabut, tranquil·lament, dividir-se l’any 1992 en dos estats. Va ser d’aquelles divisions en que es diu si són tanta població tu tens tres tancs aquí i jo tinc dos tancs allà. Va ser una divisió paritària en relació a una quota de població. Vull dir que com a estat ha sabut respectar una voluntat política dels eslovacs i dels txecs. I això va passar quan a Europa acabava l’any 1989 de caure el Mur de Berlín. Tres anys d’eleccions democràtiques i la voluntat del poble ha manifestat que tenen un dret a l’autodeterminació, que volen fer un moviment cap aquí o cap allà. I han aconseguit separar-se i crear dos estats. La població ha assumit aquesta decisió, en aquest cas de Txèquia, amb decisió dels representants polítics. Potser després podrem parlar una mica més en detall d’aquesta divisió. I la sorpresa va ser que els eslovacs tenien un problema d’encaix dintre de l’estat a Praga i Txèquia va dir, bé, si el problema és d’encaix ara que ha acabat l’any 89, que estem en la primera transició política moderna del país, i tenim dos divisions de txecs que volen una economia que ha de canviar, llavors el president Havel, (que va ser el referent del país i encara ho és, que va ser el president dels txecoslovacs, després el president dels txecs), i Praga tenia el protagonisme polític en aquell moment de trencar amb el comunisme de l’any 89. 
D’aquesta divisió surt un país que ha funcionat aquesta dècada i amb una visió d’integrar-se a Europa. Milan Kundera, un dels intel·lectuals, que va haver de viure a París, hi va parlar, “el problema dels txecs és que nosaltres ens hem d’identificar com Europa del Est, perquè és políticament de l’Est l’Europa comunista. Geogràficament som al centre. Fes una ratlla de Berlín a Viena i has de passar prop de Praga. Però culturalment som d’occident, i això encara ho hem de repetir avui en dia”. I en aquesta integració a la nova Europa que és Brussel·les, que té un aspecte mercantilista, ells han passat del món enfonsat del comunisme del 89 a una dècada difícil políticament d’acceptar amb els nous canvis econòmics, això de la globalització que aquí parlem i que ara entrarem, ells hi han entrat a l’any 89. (El que sembla més reeixit d’aquests països és Hongria, que té un 25 % de negocis amb la Unió Europea, la resta amb el món, això és un exemple d’obertura al món). I aquesta situació l’ha hagut d’acceptar la població que diu que políticament vam estar presents al carrer l’any 89 per això del dinamisme ciutadà que cal viure al carrer, però que ara, a les eleccions de l’any 2000, a la primera elecció al Senat, per convertir la Camera Legislativa perquè fos de Representació Territorial, hi va participar només el 30 % de la població perquè coincidia amb unes eleccions locals. A la segona ronda va votar només el 20 %. Vull dir que el desencant polític de Txèquia s’ha viscut en deu anys. Ells han vist que els polítics han volgut ocupar un aspecte de professional de la política.. I això és la missió que tenen dins d’Europa. Ara, aconseguir ser membres de l’OTAN, ja ho han aconseguit. Això de la política els ha portat aquí dins. El govern més lliberal que han tingut els primers cinc anys ha fet una política més d’esquerres. El govern políticament més socialdemòcrata o una cosa així, després, del 1996 en endavant, ha hagut de fer la política d’acceptar l’OTAN. I aquestes contradiccions es viuen allà, amb un nivell de vida que funciona més o menys, però el desencant polític hi és present. I això ho veus cada vegada que hi tornes.

I, de la part d’Eslovènia, que és la segona part que volia presentar ara, remarcar que és una cas més interessant. Eslovènia forma part d’aquest mosaic que va ser la zona que ara diem els Balcans,  però ells sempre han dit que no són dels Balcans. La representació d’Eslovènia va tenir lloc casi al costat de la guerra de Croàcia, que es parlava de guerra a Eslavònia. Doncs ja tenies tres coses noves al mapa: Eslovàquia, Eslavònia, Eslovènia. I ells, encara avui en dia, quan entres a la web del govern d’Eslovènia et diuen, “No som Eslavònia, no som Eslovàquia, som Eslovènia. Welcome to Slovenia”. Hi posen un mapa perquè sàpigues on és. Un país dels Alps. I ells intenten situar aquesta situació occidental, que l’hi passava igual havíem dit abans a Txèquia. Eslovènia viu el mateix que havíem comentat abans de l’Imperi de Viena. Just són a tocar. Faré un petit mapa visual. Si em perdoneu la distància, alguns no ho podreu veure. 
Només per dir, la primera cosa que es pot veure aquí és que és un país de muntanyes, hi ha una plana per aquí, aquí dalt un riu al nord, i una plana, que és com la plana de Vic que és on està la capital, Vic i comarca, allí es diu Ljubljana. I tot el que resta és una zona ondulada i muntanyes i Alps allà al nord, que són Alps de 3000 metres, 2800, 2900. Ells tenen la idea  que són un país privilegiat. Jo quan he anat allà diuen, això no és Catalunya però s’hi assembla a quan parlen els catalans de Catalunya. Tenim muntanya, tenim mar, tenim bona cuina, sabem viure. Això que diuen que han viscut l’experiència vital, la joie de vivre dels francesos. També viuen al costat d’Itàlia, el dolce fare niente quan es necessita. I que han tingut la visió cultural de Viena, per a ells el referent ha estat sempre Viena a nivell cultural. Però Viena sempre ha jugat a separar-se d’Eslovènia. 
El territori lingüístic eslovè, això que diuen els països eslovens, com els catalans allà, va ser esquinçat a la banda del nord a Àustria. Va haver-hi un referèndum, els eslovens d’Àustria van decidir quedar-se dins d’Àustria després de la Primera Guerra Mundial. Els eslovens del sud sempre han dit, “ha estat una decisió política”. Avui en dia aquella gent ha desaparegut, han anat emigrant tots a Cleveland, Estats Units, que es parla anglès i es menja molt bé. La zona d’Itàlia, que és un altre país de la Unió Europea en el qual tenen problemes de convivència. Els eslovens dintre d’Itàlia són una minoria dins d’un país de la Unió Europea i no tenen cap dret visible. La capital d’Eslovènia ha estat Trieste, la capital cultural. Al segle XIX, a l’acabar el segle, Trieste vol fer la primera universitat eslovena, però la Primera Guerra Mundial trenca aquesta expectativa. Els nacionalistes italians aconsegueixen que Trieste quedí dintre d’Itàlia. En aquell moment era el port de la monarquia de Viena, tota família benestant tenia una casa no a Pedralbes sinó a Trieste (piazza della Republica, perfectes palaus austro-hongaresos), la part austríaca baixava allà. Doncs això va quedar-se dintre de la ciutat lingüísticament italiana amb minoria eslovena, però tot el hinterland, tota la zona al voltant, la visió que podeu tenir és la visió de València, de la que la gent diu, “és que a València parlen castellà”, però a tota l’horta es parlava en valencià fins  fa no rés. I això ha estat la visió de Trieste, que Eslovènia ha perdut el seu referent cultural de tot el romanticisme. La gent més preparada, las èlits culturals, han hagut d’adaptar-se a una ciutat allà a la “plana de Vic”, que era Ljubljana, que ha aconseguit tenir una universitat, integrar-se com una nova capital dintre d’un context de capitals d’Europa. 
I jo que venia de Cracòvia l’any 90, el primer viatge que vaig fer va ser el 89, passava allí els Nadals, a Eslovènia. Jo vivia a un país de l’est, vaig haver de baixar recte al Mediterrani. Una identitat que tens, que aquí la gent quan parla d’identitat diu, “et sents més català que castellà”, et sents més això. Dóna la sensació de com t’identifiques. La relació és això, de Mediterrani per una banda, Pirineus per un altre banda, Europa per un altre banda. I sempre et diuen si et sents espanyol respecte a Madrid. No existeix el concepte també ibèric, que és una relació que tenim aquí. 
Doncs, aquesta sensació d’identitats els eslovens, jo sempre que els he vist, han dit, “jo, iugoslau”. Els que havia conegut abans de la independència, “iugoslaus” era un sistema que els englobava. Els txecs sempre s’identificaven com a txecs. Els eslovacs com a txecoslovacs, això sempre sembla que a la minoria l’hi agrada ajudar-se, no? 
Doncs, per acabar amb el tema polític d’Eslovènia, Eslovènia viu en aquest estat des de la Segona Guerra Mundial. I aquest estat plurilingüe que és dels serbis, els croates i els eslovens, capital Belgrad, tot gira des de l’òrbita de Belgrad, però ha funcionat. Econòmicament va tenir problemes però, després de la Segona Guerra Mundial, amb Tito, l’economia eslovena funciona als anys seixanta, funciona als anys setanta. Tito va tenir l’opció política, com va tenir Espanya, d’integrar-se a la Unió Europea. Si Iugoslàvia hagués entrat dins de Brussel·les no tindríem ara la guerra de Bòsnia. Ell no va veure, cap d’ells no decideix fer el successor, llavors va decidir que ja s’apanyaran després quan jo marxi. I així els hi va anar. 
Eslovènia ha aconseguit separar-se políticament per una sèrie de circumstàncies polítiques que han sabut jugar en aquell moment. Ells van tenir una cohesió als anys seixanta social dintre del món comunista. Una cosa és que tots passem pel mateix tipus de penalitats, el mateix tipus de vida, el mateix tipus de..., iguala. Doncs aquesta dècada dels seixanta va fer que els eslovens es sentissin eslovens sense diferència, una acció coordinada. Arriba als anys vuitanta, sabem que ha mort Tito. Creix el poder polític a Sèrbia. Aquell senyor no tenia bigoti però se’n deia Milosevic. I va aconseguir forçar els extrems a nivell de la decisió de legislatura, el parlament federal, l’aplicació de lleis, no paguem la quota que toca a l’estat,... 
La representació de la federació de Iugoslàvia era més policèntrica, perquè també estaven els croates, que serien els bascs en aquest cas, els eslovens serien els catalans. Els croates es volien defensar, tenien un altre tipus de problemes amb l’estat. Però Eslovènia estava allà al nord i vivia ben tranquil·la. I d’aquesta decisió de l’any 1988, que hi ha el problema que tensa, tensa la corda Belgrad, Eslovènia aconsegueix comitès de solidaritat dins la república.  A la capital, els intel·lectuals a Belgrad defensen la causa d’Eslovènia, defensen que el que està fent Belgrad políticament no és acceptable. Les mines de Kosovo, que és quan es trenca la independència de les dos autonomies de Sèrbia, la resposta més potent cap el món vol dir que els eslovens no pagarem la quota que paguem a l’estat si no tenim autonomia les dues comunitats. Si els miners són abroncats allà a la mina no pagarem. Llavors hi ha una sèrie de negociacions de drets polítics fonamentals de les persones. Els eslovens cada vegada han de dirigir-se cap a una direcció contrària a Belgrad. Hi ha un judici a un periodista, la societat eslovèna ha de reaccionar. En aquest judici a Belgrad decideixen que es faci en llengua sèrbia. Eslovènia mobilitza tota la població al carrer, mil entitats cíviques participen a la gran manifestació des de la Guerra Mundial de l’alliberament dels partisans. 
L’any 90, la caiguda del Mur de Berlín és determinant aquí, fan un referèndum de perquè ells volen exercir el seu dret a l’autodeterminació. No diuen sobirania, no diuen que s’aniran de Iugoslàvia, però ja veuen les coses com un món possible. L’any 1988 no hi havia un 10 % d’eslovens que veiesin la independència possible. L’any 90, desembre del 90, fan un referèndum, 97 % a favor de la independència, que s’aplicarà quan la situació política ho permiti. Sis mesos més tard es declaren independents. Fan una guerra, la guerra d’Eslovènia que va durar sis dies. Moren cinc estrangers, pobrets. Civils, militars menys. I aquesta guerra amb quaranta morts, situació variable, acaba en la independència d’Eslovènia. 
Desprès tenim una dècada d’Eslovènia en el marc internacional. Va tenir el reconeixement ràpid de molts estats, sobretot Alemanya va reconèixer ràpidament aquest dret. I això marca la situació dins del nou marc de nous estats a Europa. Per a ells la visió de presència en el món ho han aconseguit quan han aconseguit participar en una final europea de futbol d’aquestes que hi ha vuit equips, jugaven contra, no sé, Holanda, França. Això és la representació finalment del món, perquè et veuen. Entrar a l’ONU era menys visible. Llavors, aquesta sensació de què participen i que com a aspiració política diuen, “si entrem a la Unió Europea volem tenir els mateixos drets que té Luxemburg, a nivell de representació i tot això. Ells són dos milions, Luxemburg mig milió o una cosa així. Bé, això podria ser suficient.